Segona part de l'article adaptació (per massa extens) d'un original de Enric Juliana publicat a "La Vanguardia".
L'hegemonia del PP ha durat 20 anys. El cicle sembla avui esgotat. Tots els sondejos pronostiquen la pèrdua de la majoria absoluta per part dels populars. Amb tota seguretat. Els seus principals adversari són l'atur i la crisi, la xafogor que tants valencians han sentit en veure la seua terra caricaturitzada com a epicentre del balafiament, i la paorosa pèrdua de confiança de la gent en la política. Explicar la millora de l'economia no és fàcil, ja que la recuperació de l'ocupació serà molt lenta i els polítics avui no són vistos com a bons prescriptores. En aqueix quadre crític, el PP topa amb un problema afegit. Li ha eixit competència en el seu propi camp. UPyD i Ciutadans, intentant atraure algunes de les candidatures municipals independendients sorgides dels conflictes interns en el PP, especialment en la província d'Alacant. I el nou partit Vox, que té en Cristina Seguí la principal referència valenciana. Tres partits devorant restes del centre-dreta a l'interior de la llei d’Hondt. Inquietant escenari per a Gènova.
El president Fabra, ex alcalde de Castelló, no és barroc i volguera ser reconegut com un prudent depurador. Va a intentar dibuixar ‘línies roges’, apartant de les candidatures electorals als afectats en casos de corrupció. No ho tindrà fàcil, ja que el catàleg és ampli. Un dels majors errors de Fabra segurament haja sigut el tancament de Canal 9. Fabra, pendent del crèdit de la seua experiència de govern en la capital d'Espanya, es va deixar convèncer pel director d'un diari de Madrid que volia governar Espanya des de les seues cinc columnes dominicals. Canal 9 va ser sacrificat en la foguera de les vanitats madrilenyes. Madriterráneo.
El PSOE segueix afeblit després de fer-se flac aquests últims vint anys. Amb el criteri en contra del carrer Ferraz, que no vol sotmetre el lideratge socialista a experiments mediàtics, va aconseguir mobilitzar a 67.000 votants en les primàries, guanyades còmodament per Ximo Puig, un socialista veterà, valencià parlant, ex alcalde de Morella, que en l'últim congrés del PSOE va donar el seu suport a Carme Chacón. El seu handicap principal: aparèixer com a presoner de Compromís i Esquerra Unida abans que comence la partida. En aquest sentit, el resultat de les eleccions europees a València serà important. Si el PSOE es col·locara per davant del PP, podria començar a elaborar, amb certa credibilitat, un discurs de canvi autònom dels seus possibles aliats. El fantasma de el ‘tripartit’ i les batusses de l'esquerra a Andalusia seran la creu de Puig. Ja ho estan sent.
Compromís és la gran novetat de la política valenciana d'aquests últims anys. Coalició del Bloc Nacionalista Valencià amb Iniciativa del Poble Valencià i grups ecologistes, podria definir-se de la següent manera: és un híbrid de CiU, Iniciativa per Catalunya, Equo i la Anova gallega. Mesocràcia, democratisme i radicalisme d'esquerres. El Bloc, amb notable implantació en algunes comarques, té una base electoral amb ressons de les velles classes mitjanes i Iniciativa, personificada en les diputades Mònica Oltra i Mireia Mollà, ha fet cristal·litzar la indignació i la protesta. Oltra simbolitza la descaradura amb el poder establit i els desitjos de ruptura. Nascuda en 1969 a Alemanya, filla d'emigrants, és avui el personatge polític més popular. L'escriptor Ferran Torrent ha traçat el seu perfil en un llibre titulat "Caminaràs entre elefants".
Compromís té pendents unes eleccions primàries i serà difícil que Mònica Oltra no les guanye. Possiblement acabe formant tàndem amb Enric Morera, líder del Bloc, amb un perfil més moderat. Superant el 15% en totes les enquestes, Compromís es col·loca potencialment per sobre d'Esquerra Unida i comença a ser una amenaça per al PSOE. Aquesta nova formació política possiblement siga avui un dels experiments polítics més interessants de tota Espanya: un centre esquerra radical-democràtic, capaç d'atraure a abstencionistes i a votants d'altres partits interessats en la renovació política. El seu repte serà evitar els personalismes i dotar-se d'un programa coherent i creïble, que vaja més enllà dels eslògans impresos en les samarretes de les diputades Oltra i Mollà. Compromís reviu l'esperit del vell republicanisme valencià i encarna aqueixa ‘zona de ruptura’ que el sociòleg electoral Jaime Miquel, també valencià, apunta com a novetat irreversible del moment espanyol. Un corrent molt heterogeni favorable a canvis radicals en el funcionament de la política –amb vots de diferent procedència- que afebleix al bipartidisme i pot acabar obligant al PP i al PSOE a un govern de gran coalició en 2015, Catalunya mitjançant.
Un quadre complex, variat i difícil de predir en la seua evolució. Al meu entendre, a l'interior de la societat valenciana pot ser que es decidisca la sort política d'Espanya en els pròxims anys. Dic més: el resultat del cicle electoral a València pot ser que siga més important per al conjunt dels espanyols -a curt i mig termini-, que el que puga ocórrer en els pròxims dos anys a Catalunya.
València, complexa i acomplexada, viva i menestral, mediterrània, republicanista, autònoma, provincialista, espavilada, escarmentada i impredictible, pot acabar decidint els futurs equilibris de fons. Atents, molt atents, a València.
Menys barroc i una mica més de gòtic. D'acord, però no oblidem que el Renaixement va arribar d'Itàlia a través de València. València és la ciutat més italiana de la península. Cal contemplar aqueixos extraordinaris àngels renaixentistes encarregats pel cardenal Rodrigo Borja (futur papa Alejandro VI) a Francesco Pagà i Paolo vaig donar Sant Leocadio, que un dia van aparèixer en la volta gòtica del presbiteri de la catedral, tapats per marbres i argenteries barroques. Bells després de la depuració.
I diguem nosaltres, com el País Valencià pot ser bell després de la depuració i el trencament del bipartidisme a casa nostra.
-
2 comentaris:
Voldria saber qui signa l'escrit i si es el pensar dels ideòlegs del Bloc quan defineix a Compromis, a la part pròpia crec que nomes es compareu amb CiU, l'Anova gallec es com el Compromis d'aci, amb socialistes i comunistes, ajuntant-se amb Equo pero tambe amb Esquerda Unida, impensable aci amb EU. Quan nomene a CiU a gent del Bloc tots defugen amb que van concorrer a Europees nomes per motius "no ideològics", pero que ningú m'ho ha explicat clarament. Es mes facil d'entendre el proper tripartit a Valencia, encara que ni tots seran d'esquerres, ni tots nacionalistes.
Sera nomes un primer pas,com dius, de trencar el bipartidisme, el segon sera reconvertir a un nou PSPV (no crec una segona part) i el tercer amb els espanyolistes d'EU i d'Iniciativa (que tambe n'hi han). Tot aixo i mantenir els signes propis d'identitat de la UPV i a mes a mes manant es el nou repte dels nacionalistes valencians. Feina n'hi ha i, encara que el futur siga incert, molta part dependrà de les pròpies decisions. Nome desitge que als valencians no ens passe com quan vam confiar amb els socialistes valencians. Ells no se si ho assumiren com una errada o tornarien a entropessar de nou amb la mateixa pedra.
Es una article molt interessant a la Vanguardia, escrit per a forasters donant una visió del pas de l'obscuretat del barroc, que cal netetjar a l'original del gòtic que és molt diferent. El nom el pots r¡trobar en a primera part. No és pot negar l'estil, la correcció peridística, així com l'aportació regenadurista de Compromis.
Respecte a certs plantetjaments correctes que fas. Amb CiU és va anar, ja que altres grups ens van boicotetjar ja que l'espai creien que l'ocupaven ells. Ara molt millor les relacions però aixína era en aquells momnets. No teniem diners, i no eren les nostres eleccions, com ara si que ho són, i encapçalem el moviment de l'ALE. Convindràs que no ho hem fet del tot malament.
Noslatres, creu una persona de Compromís, no sabem com quedarà la composició del nou govern valencià que ixca de les eleccions. Però si que tenim una responsabilitat de sanetjar aquest país, i passa per sanetjar els companys que vinguen amb noslatres , indubtablement. Però això ja hi ha qui demana i vol, per interessos, que son respecables , anar amb el PP, em referesc a socialistes. Aquestos, segons l'article, al meu entendre són els del continuisme. Ja vorem. No ens desagrada cap postura democrática, però si aquelles que no vulguen regenerar este País front a les corrupcions. Ací , no ens trova ningú. I per això sempre demanarem confiança, àdhuc, a persones desencantades com tu. Es l'hora i anem: Apeguem-nos a roda
Publica un comentari a l'entrada