L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 717
PÀGINES LLEGIDES EL DARRER MES: 16.040

dimarts, 31 de maig de 2016

Rafael Chirbes: el parlament que no va pronunciar


Demà María Josefa, la neboda de Rafael Chirbes, rebrà de mans de Sa Majestat el Rei, el Premi Nacional de Literatura 2014 atorgat a l'escriptor valler. 

La família de Rafael Chirbes ha fet arribar a l'alcalde de Tavernes, Jordi Joan, un text - un veritable tresor- escrit pel novel·lista per aquesta ocasió i que malauradament no podrà llegir. La família considera que el text és important per entendre millor a Chirbes i li ha donat permís perquè es publique sempre respectant l'esperit de l'escrit.

Nosaltres també ho considerem així, que el text ens permet entendre més i millor a Rafael Chirbés, i per això hem pres el text del facebook de l'alcalde i ara el fem vostre, perquè volem amb aquesta publicació contribuir a difondre la seua grandesa humana i intel·lectual, a més de retre-li  un homenatge d'admiració, respecte i estima.

 
Un parlamento que no pronuncié.

Cuando recibí el Premio Nacional de Literatura. Modalidad Narrativa, pensé que, en el pequeño parlamento que quería pronunciar en el momento de la entrega, podría explicar las razones que me llevaban a aceptarlo. En mi ignorancia del protocolo, creía que el acto tendría lugar unos pocos días más tarde, y que, en la ceremonia, íbamos a estar no más de ocho o diez premiados (los ganadores de la modalidad de narrativa en las distintas lenguas del Estado, los de poesía y ensayo). Suponía que cada uno de los premiados podría pronunciar unas palabras.

Poco a poco he ido descubriendo que nada es como yo pensé: el acto de entrega se produce más de un año después del nombramiento y, además, a él acuden no sólo los premiados en los distintos apartados literarios, sino todos los que han sido galardonados en cada una de las numerosas ramas, lo que supone una ceremonia en la que desfilan decenas de personas que, por razones obvias, se limitan a dar la mano a quien entrega el pergamino o la bandeja o la medalla (no sé cuál es el objeto en que se materializa el galardón).

Por otra parte, en la última y reciente edición -en 2015 se han librado los premios del 2012-, en las imágenes que vi en el telediario, los premios los entregaron los Reyes y no el Ministro de Cultura, señor Wert, que se agazapaba tras ellos, y a quien yo, en mi candidez, le había dedicado ese parlamento que nunca leeré, porque no viene al caso en una ceremonia de ese formato, y porque ha pasado el tiempo y lo que escribí para ser dicho de urgencia pierde sentido en la distancia, y sobre todo, porque hoy mismo leo en el periódico que ha sido cesado el señor Wert, destinatario retórico del parlamento. Sin embargo, aunque las circunstancias han vuelto impronunciable el discurso, quisiera que quedase constancia de su existencia, porque, no sé si bien o mal, explica las razones que me llevarona aceptar un premio de ese calado en tiempos de un gobierno que se afanaba contra sus ciudadanos.

Aquí va el texto del parlamento:

Cuando me comunicaron que mi novela En la orilla había obtenido el Premio Nacional de Literatura, Modalidad Narrativa, tras la primera sensación de alegría me asaltaron las dudas acerca de si debía aceptarlo o tenía que rechazarlo como -en digno gesto de censura hacia el gobierno actual- han hecho otros premiados. Al tratarse de una distinción promovida por el Ministerio de Cultura, todos suponemos que llega con un suplemento de carga política, y cuantos me conocen saben que siempre he huido del contacto con el poder en cualquiera de sus manifestaciones. Toda mi vida he pensado que un discreto apartamiento beneficia la independencia de mis libros. Por suerte, un escritor puede ejercer su tarea sin tener que ponerse al servicio de nadie: para dar a luz una novela, incluso una gran novela, no se necesita más que la punta del lápiz, una resma de hojas de papel y un tablón en que apoyarse. Con ese instrumental, un buen escritor puede poner en pie un ejército de varios miles de soldados en un solo renglón. Puede poner un país entero en un libro. Por eso, por la extrema libertad que permite el arte de escribir, mi trabajo no sufre los embates de la política social o cultural de su ministerio, no dependo para nada de sus decisiones, como les ocurre a otros compañeros artistas, músicos, editores, cineastas, trabajadores del audiovisual, actores y productores de teatro, para quienes, sin apoyos, resulta imposible sobrevivir en un mundo dominado por las grandes trasnacionales.

En realidad, mi opinión es que, para un novelista, resulta más peligroso el poder que te halaga y favorece que el que te ignora o te persigue. Así que, si estoy aquí, recogiendo este premio, desde luego que no es porque le pida amparo a nadie, ni aspire a un reconocimiento fuera del que recibo de mis lectores, ni –volviendo a la cualidad del premio- mucho menos porque esté de acuerdo con la política de un gobierno que muestra una altiva falta de sensibilidad hacia los de abajo, mientras se comporta como criado servil de sus verdaderos patronos, los lobbies del dinero. El mismo día que recibí el premio le dije a algún periodista que, paradójicamente, desde su ministerio, señor Wert, se galardonaba un libro que habla de ustedes, de lo que han hecho de este país con su voracidad, con su orgullo: de toda la desesperación que su bulimia –y la de quienes los han precedido en esta olla podrida de la transición- ha inoculado en los personajes del libro y ha sembrado en mí, que soy el autor.

Acerca de su política cultural ya le han dado su opinión los colegas que han renunciado al premio. Yo sólo quisiera destacar –rompiendo por unos instantes la lógica de este discurso- algunos de los desmanes de su partido en lo que tengo más cerca, la comunidad en la que vivo, donde, en vez de preocuparse por la ruina del patrimonio que deberían guardar y se les cae a trozos, ocupan su tiempo en perseguir a la Academia de la Lengua Valenciana porque ha dicho algo que –excepto los zoquetes de su partido- todo el mundo sabe, y es que valenciano, catalán y mallorquín son variantes de una misma lengua; le hablo de la política de exterminio cultural llevada a cabo por sus colegas, un grupo de gobernantes tan peligrosos como descerebrados, que, desde un absoluto desprecio hacia su propio pueblo, se han permitido cerrar las únicas emisoras de radio y televisión que hablaban en valenciano, dándoseles una higa que con ello han provocado un desastre cultural, social y económico de incalculables proporciones.

Pero discúlpeseme esta digresión.

Lo que quiero decir es que no estoy aquí ni por su gobierno, ni por su partido, ni para hacerme la foto con usted, que los dos damos por supuesto que no nos vamos a hacer. Estoy aquí por respeto a un jurado en el que han participado personas cuyo trabajo y dignidad aprecio, y también, por qué no decirlo, para celebrar la alegría que este premio les ha causado a mis amigos y familiares, a tantos lectores que me han llamado emocionados, celebrándolo como si se lo hubieran dado a ellos; por la satisfacción de mi editor Jorge Herralde y de los trabajadores de la editorial Anagrama, por los editores extranjeros, por mis traductores, por toda la gente que trabaja a favor de mis libros y se sienten premiados conmigo.

Estoy aquí porque jamás he movido un dedo para conseguir un premio, ni he buscado compromisos ni relaciones con ninguno de los poderes, literarios ni políticos, y porque así de cándidamente y limpio de culpa recibo como llovida del cielo esta distinción que comparto con Ramón J. Sender, que escribió Imán, con Juan Marsé, que escribió Si te dicen que caí, con Ramiro Pinilla, que escribió Las ciegas hormigas, con Carmen Martín Gaite, que escribió El cuento de nunca acabar, o con Manuel Vázquez Montalbán, que escribió El pianista.

Todos ellos han sido y son maestros míos. Y yo me siento orgulloso de que mi nombre aparezca al lado de los suyos. Ni puedo ni quiero renunciar a ese honor. Y pienso que no debo sentirme incómodo al estar aquí, en este acto, porque, frente a su frágil y pasajero poder de ministro, yo tengo la fuerza permanente que emana de ellos: hablo de la literatura, de la palabra que se sostiene por sí misma en su grandeza y en su fragilidad.

Estoy aquí porque los gobiernos que detentaban el poder en el momento en que se les concedieron a estos maestros los premios –los del cínico González, los del iluminado Aznar, los del falso benevolente Zapatero- han pasado a la historia como pasa un mal sueño, igual que pasará el suyo -triste pesadilla de unos años- mientras queda la palabra de estos escritores.

Y estoy aquí porque quiero decirle al pueblo español que este premio es suyo, porque se llama nacional, y no gubernamental; es más, que es obligación suya defenderlo, luchar para que no se lo apropie ningún gobierno, y que, por eso, los españoles deben vigilar a quienes se nos concede, vigilar nuestra obra con el cuidado con que se vigila lo que es propiedad de uno; como deben permanecer vigilantes en todos los demás asuntos de la nación, que es sólo suya.

Además, tengo que confesarle, señor Wert, que estoy aquí también movido por un motivo económico: para robarle al cicatero presupuesto de este gobierno -que se preocupa más de la riqueza de los bancos que de la felicidad de su pueblo- un poco de dinero. Cuando dudaba si aceptar el premio, pensé que no podía negarme a recibir esos veinte mil euros que tan bien le vendrán a la Casa Caridad de Valencia, institución que a un marxista le parece de nombre muy feo, pero tras el que se esconde un centenario comedor social que, como mi novela, está repleto de personajes creados por su política de capataces de los lobbies, un lugar que todos los días se llena de personas a las que ustedes tratan como trapos y a las que, con mi libro, con estas palabras y con mi gesto, animo a que luchen contra quienes les arrebatan su dignidad.

Un respetuoso saludo. 

Rafael Chirbes

L'ESTAT DE LA QÜESTIO: No hi ha qui els entenga!!!


No hi ha qui els entenga als del PP de Tavernes. Durant anys i anys, en passades legislatures quan ells governaven, l’aleshores oposició vallera (Bloc, PSOE i EU) proposava any rere anys que una de les festes locals fora el divendres de Festes Majors, per tal de dignificar-les i potenciar-les. 

El PP sempre votava en contra de la proposta i negava i impedia amb la seua majoria que el divendres fora festa local. Mai no van considerar eixa possibilitat ni la van aprovar.

L’última vegada que el Bloc (Compromís) i el PSOE ho van proposar va ser l’any 2014, ara com a govern. La proposta de Compromís-PSOE que s’havia de debatre i aprovar en el plenari del mes de juliol era declarar festa local el divendres de festes. El vot del PP junt a la trànsfuga Karina Vercher ho impedia en votar en contra de la proposta. Ho podeu llegir ací. 

http://lacotorradelavall.blogspot.com.es/2014/07/plenari-juliol-2014-el-consistori.html 

El temps han canviat per al PP, sembla, o realment el que pretén es donar-nos als veïns de Tavernes una completa lliçó de populisme barat i demagògia. Així, ara van i demanen que el dia 9 de setembre, segona jornada de les festes patronals, siga declarat “no lectiu” per als escolars per tal que puguen gaudir dels actes que es programen el divendres.

Ara demanen el que durant anys i anys han estat negant quan eren govern. No hi ha qui els entenga.

Ara,  la demagògia i el populisme barat que no falte. Perquè

1- El dia 9 igual encara no ha començat el curs escolar, o igual seria el primer dia de classe.
2- El govern de Compromís segur que no programa actes infantils per al matí, en un dia que no es festa local si hi ha classe.
3. Perquè no ho van proposar en el seu moment, quan es decidien les festes locals 2016?

Nosaltres estem convençuts que al PP li importa una bleda la festa local el divendres de Festes Majors. Ho han demostrat moltes vegades i durant molts anys. Però... ¿I fer demagògia, enredar i manipular als veïns amb una proposta contrària del que sempre han defensat i han fet? En això, com veieu, continuen essent els campions.

Nova licitació per al baret del Parc del Nord, a la platja

L’Ajuntament de Tavernes informa que el baret de platja situat en la zona del Parc del Nord està disponible per a tots els que estiguen interessats en l’adjudicació. L’Ajuntament ha acceptat la renúncia presentada per l’anterior adjudicatari i trau a licitació una nova adjudicació per al servei de temporada de platja a l’estiu 2016.

La Regidoria d’Urbanisme anuncia que es tracta d’una instal·lació composta per baret amb begudes, de 70 metres quadrats, i disponible durant la temporada estival 2016.

Per a més informació podeu acudir al Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tavernes.

dilluns, 30 de maig de 2016

L'Ajuntament continua reposant arbres en els nuclis urbans




La brigada municipal continua la seua tasca de reposar, poc a poc, els arbres que han estat tallat per diverses circumstàncies en els nuclis urbans i també anar plantat nous arbres en els llocs buits on fins ara no hi havia.

Així, enfront del cementeri, i en el llocs buits de la vorera s’ha procedit a plantar exemplars de grevillea (Grevillea robusta), un arbre ornamental originari d'Austràlia, amb fulles paregudes a les falgueres i que arriba a fer entre 18 i 35 metres d’alçada, creix bastant de pressa, i en forma piramidal. A més, és un arbre que no sol aixecar els taulells de les voreres. En el moment de la floració, ho fa amb flors de color taronja daurat. 
 
 
També, enfront de la plaça del pavelló, s’ha procedit a plantar un ficus en el forat que ha deixat una palmera que es va haver de taller afectada pel morrut roig.

Tavernes va celebrar ahir el Corpus



Tavernes va celebrar ahir la festivat del Corpus Christi (“el cos de Crist”), festa de l'església catòlica de veneració de l’Eucaristia. La festivitat canvia dins del calendari, i encara que tradicionalment se celebrava el dijous següent a l'octava de Pentecosta, les reformes del calendari laboral han fet que se celebre el diumenge.

La processó com ve essent tradicional va eixir de l’església Sant Pere per continuar un trajecte pel Carrer i Plaça Major, Carme, Sant Agustí i Sant Josep, fins arribar a l’església de Sant Josep. 

Aquesta festa religiosa va ser instituïda pel papa Urbà IV l'any 1264 perquè tota l'Església fera veneració pública del sagrament de l'Eucaristia i exaltar la doctrina del cos de Crist, negada aleshores per molts fidels. Pot ser siga per això que aquesta celebració ha gaudit sempre d’una ostentació i uns acompanyaments més propi de festes paganes. A més dels elements litúrgics, en moltes localitats el Corpus ha recuperat elements que al llarg del temps introduïren les classes populars en la festivitat religiosa, com ara “la poala”, les enramades o les “roques”, a València.

A la nostra ciutat ha tingut de sempre caràcter religiós, i a més ha comptat sempre amb la presència dels xiquets i xiquetes de la primera comunió. Des de fa uns anys, el Grup de Balls Populars de la Vall de Tavernes ha introduït en la processó alguns dels balls populars valencians, a semblança d’altres ciutats (València, Gandia, Xàtiva....) i on destaca sobre tot “la Moma”. 

La Moma (La Virtut) és el personatge central de la dansa representada per una dona vestida de blanc i amb rostre tapat per un vel i un antifaç, al cap una corona daurada amb flors blanques. Com a complement, guants blancs i un ventall a la mà dreta i a l’esquerra un ceptre daurat.

Els Momos (set pecats capitals) porten una brusa de vellut roig i negre, pantalons grocs i negres, mitges blanques, espardenyes d'espart i es tapen el cap un barret que vol representar a un drac. Porten un antifaç negre i uns bastons. 


La Moma és una dansa amb caràcter didàctic religiós i de gran simbolisme, i potser siga el ball que més s’adiu a la religiositat de la Festivitat del Corpus Christi. La Moma,sempre representada per un home, és una de les figures emblemàtiques de les danses del Corpus a tot arreu de les terres valencianes. Acaba amb la victòria de la Virtut (Moma) sobre els set pecats capitals (Momos).

ELEN abordarà en el Parlament Europeu la situació de les llengües minoritzades



La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), entitat constituïda l’any 2011, treballa en la protecció de les llengües en situació de minorització a tot Europa i serà rebuda en audiència al Parlament europeu el proper dimecres 1 de juny.

L’audiència abordarà els drets dels parlants de llengües minoritzades i en risc de desaparició, i com es pot fer front a la discriminació, en un context en què els estats de la UE han acceptat  formalment el principi de respecte de la diversitat lingüística, i han assumit que la discriminació per raons de llengua ha d'estar prohibida.

Al gener de l'any 2015, ELEN va presentar un informe a l'Examen Periòdic Universal (EPU) sobre la discriminació que les llengües cooficials (català, basc i gallec) tenen a l'Estat espanyol. L'estudi va revelar una llista impactant de maltractaments i humiliacions contra persones que senzillament s’havien intentat comunicar en el seu idioma (plenament oficial en les comunitats) amb diverses autoritats estatals.

 L'Informe ELEN constatava discriminacions freqüents i sistemàtiques per motius de llengua (tot i que estan expressament prohibides per la Carta dels Drets Fonamentals), que es produeixen pràcticament en totes les llengües minoritzades d’Europa, com ara, en les minories nacionals hongareses a Eslovàquia i Romania, o amb llengües plenament cooficials com el català i el basc, i fins i tot amb les llengües oficials, com és el cas del gaèlic a Irlanda.

En l'audiència del dia 1 es discutirà com han d’abordar aquesta problemàtica la UE i els estats membres. Un conjunt d’experts parlarà sobre el concepte de supremacisme lingüístic i farà recomanacions sobre la forma que la UE hauria de fer front a la situación amb inclusió de la recomanació de l’ECRI (Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància) del Consell d’Europa, que estableix que la discriminació per motius de llengua constitueix una forma de racisme.

Les recomanacions derivades d’aquesta audiència es presentaran als comitès de Cultura, LIBE (Llibertats Civils, Justícia i Afers Interns), al Consell d’Europa, a l’OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea),i a l’ONU.

diumenge, 29 de maig de 2016

OPINIÓ: L’educació segons el PP: de CIEGSA al xinés mandarí



La poca vergonya del PP no té límits. ¿Com és possible que Rajoy s’atrevira a Alfafar a emprar l’educació com a arma llancívola contra la Generalitat? ¿Com va tenir la cara de presentar al Govern valencià com si fos una junta de talibans afganesos disposats a implantar un sistema educatiu contrari a la raó, a la llibertat i a la llei?

Doncs Rajoy ho va fer, emparat pels seus acòlits valencians, tots amb més cara que esquena i amb la memòria d’un mosquit. I ho va fer pocs dies després que el seu partit atiés el foc en els carrers de València en base a un pressumpte greuge manipulat amb les escoles concertades.

El PP, el partit que va deixar en la més absoluta misèria el sistema educatiu valencià en nom de l’eficiència, la llibertat i no sé sap quantes coses sagrades més.

Tot va començar el 1996 amb la modificació del Mapa Escolar que va trastocar l’equilibri entre l’escola pública i la privada, en benefici de la privada que incrementava el número d’aules assignades.

El conseller Tarancón aprovava l’any 2000 l’empresa pública Construcciones e Infraestructuras Educativas de la Generalitat SA (CIEGSA), que havia de completar el mapa escolar el 2003 i va acabar essent un niu d’escurçons. CIEGSA no va construir les escoles promeses i va establir un sistema d’adjudicacions a les empreses que la Sindicatura de Comptes va considerar opac, irregular, amb uns preus d’adjudicació unflats fins als núvols, sense explicació possible.

El 29 d’abril de 2005 un foc intencionat va cremar la nau d’Alaquàs on l’empresa guardava els documents que podien donar llum dels elevats sobrecostos en la construcció de les escoles. El 17 de maig eren assaltades les oficines de CIEGSA a València. Tots dos incidents coincidien en el temps amb els intents de l’oposició d’obtenir els documents que haurien aclarit els sospitosos sobrecostos.

Les escoles de CIEGSA eren pura fantasia, s’esfumaven els diners i els xiquets valencians es veien obligats a estudiar en barracots infectes o a omplir les aules de l’escola privada finançades en bona part amb els impostos de tots.

L’any 2010 el deute de CIEGSA és de 2.517 milions d’euros i es deixen de licitar 26 projectes planificats. Francisco Camps tenia la poca vergonya d’assegurar al juny en una trobada entre constructors i alcaldes que al País Valencià s’havia fet la major inversió de la història d’Espanya en matèria educativa. Dos anys després d’aquella mamarratxada de Camps, la Generalitat tancava CIEGSA amb un deute d’escàndol i l’ombra de la corrupció. Fins i tot diners procedents d’Europa que s’havien de destinar a centres educatius, com denunciava Compromís, havien desaparegut.

El PP va practicar tal política al País Valencià que el 40% dels centres educatius d’un total de 2.247 eren concertats i era líder de les autonomies amb més convenis amb el sector de l’ensenyament privat. La Generalitat tenia problemes financers, però per als centres concertats mai no van faltar els diners.

I mentre això passava l’educació pública es degradava a tots els nivells i el PP intentava imposar la seua ideologia invocant a la llibertat i es protagonitzaven batalles esperpèntiques, com la del boicot a l’Educació per la Ciutadania, que no era una iniciativa de Zapatero, com volia fer creure el PP, sinó de la Unió Europea.

El resultat va ser catastròfic per a les arques públiques i per a l’educació dels xiquets valencians amb índexs d’abstenció escolar superiors a la mitjana espanyola i resultats acadèmics per a posar-se a plorar. 
 
La denuncia de la situació pel sector educatiu va ser qualificada pel conseller Font de Mora com a cosa de radicals d’esquerra mentiders. Potser no entenia res perquè només parlava xinés mandarí o perquè volia convertir el valencià en un fòssil lingüístic.

Després vingué la Primavera Valenciana, una revolta d’estudiants fastiguejats, que va ser durament reprimida per la policia, cos sota la responsabilitat del govern del PP, i comandada per Antonio Moreno, exagent de la Brigada Político Social del règim franquista que va titllar els estudiants valencians com “el enemigo”.

Tot ben lamentable i amarg, i que sembla increïble en un país europeu i democràtic. ¿Pagarà de la seua butxaca Camps, Font de Mora, Caturla, Rajoy... el desfalc de CIEGSA? ¿Algun dia retran comptes? Sens dubte que si el PP dura un poc més en la Generalitat el sistema educatiu valencià seria a hores d’ara molt similar al que gaudeixen en Nigèria o en Ghana.


Extracte de l’article del mateix títol de F.Viadel publicat a la Veu del País Valencià